Mar de Maimunà, de Bel Olid

Avui us presentem un conte de Bel Olid, traductora i escriptora que ha escrit sobre els centres d’internament per a persones estrangeres. Va escriure aquest conte després d’un viatge a Malta, on va conèixer un centre d’internament.

Mar de Maimunà de Bel Olid

Li havien explicat molt bé com era el camp: els contenidors arrenglerats que fan de cases, el sol tapant-ho tot, la pols, l’aixeta comuna a l’entrada. Oficialment no es deia «camp», «camp» és una paraula lletja que porta a concentració, refugiats, militar. Oficialment es deia «centre obert» i era una millora respecte del «centre d’internament», que també es deia «centre» però era una presó.

La Margie sabia, perquè li havien explicat, com era el camp, i sabia que no havia d’esperar-ne res. Però en el fons pensava que un centre obert havia de ser per força una mica millor que un centre d’internament. Al centre d’internament no hi havia anat mai, tampoc, però l’imaginava com les presons de les pel•lícules, amb reixes i portes de barrots que es tanquen. Net, asèptic. Els interns (els presos, en realitat) uniformats, ben endreçats cadascú a la seva cel•la, el gris dominant-ho tot, com un mar d’hivern que es mou poc i dóna una calma trista, però calma al cap i a la fi.

Potser perquè al cap tenia la idea que el camp seria «alguna cosa millor» que una presó va xocar-la tant el dia que va trepitjar-lo per primera vegada. La tieta Claire va venir a buscar-la a casa un dimecres de final d’estiu i durant el trajecte en cotxe li anava explicant que havia arribat un grup de Síria feia un parell de setmanes, que la gent havia enviat menjar, roba, joguines. Que sempre es reben millor els que fugen de la guerra que els que miren d’escapar de la misèria, sobretot si és una misèria amb la pell negra, com si les víctimes de la pobresa extrema no fossin danys col•laterals de tantes guerres, al cap i a la fi.

No va parlar gens, la Margie, de camí cap al camp. Assentia al xerroteig de la tieta i mirava per la finestra com el paisatge es buidava de cases i s’omplia de solars, de parets mig ensorrades, de pols. A ulls d’un estranger podia semblar inversemblantment monòton, el color del paisatge de l’illa a l’estiu; els edificis del color de la pedra, la pedra del color de la sorra, la sorra del color de la vegetació seca que s’hi arrapa amb totes les forces.

A la Margie, en canvi, li agradava la poca variació entre un element i un altre, la gamma infinita de grocs, torrats, marrons que ho dominava tot. Li agradaven els tons de l’illa, que eren el castany rossenc dels seus cabells. Els ulls de blau tan fosc, quan es mirava al mirall, li eren el mar que ho envoltava tot.

—Ja gairebé hi som —va dir la tieta—, aquí a l’esquerra hi ha el centre d’internament, i una mica més endavant tirarem a la dreta i ja hi serem.

Hauria d’haver-se agafat aquell edifici llarguíssim i a mig caure com una advertència: aquesta no és una presó neta com les de les pel•lícules, això són quatre parets infinites que amb prou feines dissimulen la intempèrie. Segur que a dins era brut, segur que hi entraven els mosquits, es formigues, les cuques. Segur que no s’assemblava gens a les presons estèrils de les pel•lícules.

Va pensar-ho, tot això, però va continuar esperant que el camp seria millor. Al camp hi havia nens i per força havien de viure en condicions. La gent havia donat roba i joguines, segurament hi hauria alguna mena de sala on anar a jugar, i al vespre els nens bé han de banyar-se, abans d’anar a dormir. Al vespre el camp devia fer olor de colònia de nens, de farinetes, de llet calenta. Com casa seva quan havia nascut la Jude.

A la rotonda, just abans de tombar, va veure un grup que esperava l’autobús. Tres o quatre dones parlant entre elles, amb vestits que en algun moment havien estat de colors llampants i nens als cotxets. Sis o set homes joves amb pantalons vells, samarretes velles, ulls de vell.

—Aparquem aquí, eh? Ara quan baixem deixa’m parlar a mi. En teoria no hauries de poder entrar-hi, perquè ets menor, però la responsable nova és molt maca i ja li vaig dir que avui vindria la meva neboda a fer-me un cop de mà. Si et pregunta si ets voluntària de l’associació, digues que sí.

Van agafar del maleter una caixa cadascuna, van passar per la tanca oberta, van treure el cap a l’oficina. La Margie seguia la Claire, automàtica, com si les cames no fossin seves, com si els braços que sostenien la caixa no fossin seus, com si fos impossible que fos seu el cos que penetrava aquell submón d’aire calent.

—Ei, Claire, què porteu? És guapa, la teva neboda, té una retirada a la tieta.

La dona va picar l’ullet i la Claire va somriure, va deixar la caixa a terra, va indicar a la Margie que fes el mateix.

—Margie, nosaltres hem d’arreglar coses de papers. Tu pots anar a fer un tomb.
—Recorda que no pots fer fotografies, ni entrar als apartaments, ni molestar ningú, eh, maca? Que com passi alguna cosa, em cau el pèl.

No ho volia de cap manera, però va sortir del despatx. Va mirar-se de reüll la tanca oberta, va ofegar les ganes de fugir i esperar-se al cotxe, va agafar aire i va mirar endavant; va fer algunes passes.

Li havien explicat molt bé com era el camp, la tieta i els altres voluntaris: els contenidors arrenglerats que fan de cases, el sol tapant-ho tot, la pols, l’aixeta comuna a l’entrada. Podia assenyalar cada element i dir que sí, que li havien dit la veritat, que els contenidors i el sol i la pols i l’aixeta eren allà. I, alhora, volia dir que no, que no podia ser allò.

No li havien explicat les plataformes de ciment, com escenaris on se situaven els habitatges, com si allà la vida fos una representació de teatre que no mirava ningú perquè feia mal mirar-la. No li havien explicat la manca salvatge d’arbres, ni una ombra més enllà de la que feien els propis contenidors, ni les lliteres que els homes havien arrossegat a fora perquè a dins no s’hi podia estar, de tanta xafogor. A cada contenidor una petita placa, a dalt a l’esquerra, deu per quinze centímetres de metall sobre el metall més dur del receptacle, amb el número de sèrie i una bandera de la Unió Europea. Una burla, una broma macabra, un insult.

Tot el que li havien dit hi era i, tanmateix… No li havien explicat els nens de cara bruta, les mosques buscant-los els mocs, la mirada habituada a veure ciment i més ciment, metall i més metall, pols i més pols. Les mares cansades, els vells avorrits, els homes que s’estaven fora tot el dia, al punt de la carretera per on passava a buscar-los un camió que se’ls enduia a fer de jornalers, de vegades a fer unes hores de feina, de vegades uns quants dies. Els homes que tornaven, si no hi havia hagut sort, més humiliats, més esgotats, més atrapats encara.

No li havien explicat res de tot això perquè ho havien vist tantes vegades que no els semblava possible que fos d’una altra manera i per als voluntaris, per a la Claire, la paraula «camp» incloïa naturalment «de refugiats», «de concentració». Alguns feia anys que s’hi estaven, alguns hi havien vist néixer els fills. Alguns començaven a pensar, com els voluntaris, que no podia ser d’altra manera. Havien perdut les ganes de sortir-ne per la porta que, de dia, era sempre oberta.

—Hola.

La noia, una mica més jove que la Margie, se li va acostar i li va somriure un somriure que semblava impossiblement fàcil. Va caminar al seu costat, va preguntar-li què feia allà, va mirar-la amb els seus grans ulls de color blau d’un mar més clar.

—Vine, anem allà darrere, s’hi està millor.

Al final de la cinquena filera de contenidors, entre les plataformes i la tanca de filferro que separava el camp d’un solar buit, enorme, hi havia una figuera de moro amb els fruits madurs d’un taronja intens i punxes amenaçadores. La noia es va treure una navalla de la butxaca, va collir un parell de figues, les va pelar amb destresa, va oferir-li el palmell obert i regalimant a la Margie.

—Em dic Maimunà. I tu?

Va menjar figues de moro per primera vegada, la Margie, aquella tarda. Va escoltar l’anglès fluid de la Maimunà, el relat del viatge, dels dies que van transformar-se en setmanes que van transformar-se en mesos al camp, gairebé dos anys, ja. El fred humit que calava els ossos a l’hivern, la inutilitat d’abrigar-se amb mil mantes. La calor enganxosa a l’estiu, el pobre refugi del sol que era l’ombra dura dels contenidors.

—Margie, hem de marxar. Maimunà, com anem? Ja sabia que us entendríeu, vosaltres.

La Maimunà va somriure, va abraçar la Margie, li va fer un petó a la galta, va xiuxiuejar-li «tornaràs?». A ella li va semblar una incongruència, tanta tendresa, en l’escenari de ciment i pols que els oferia el camp.

Va ser dura, aquella setmana, per a la Margie. Mentre sopava amb els pares i la Jude, a cada cullerada, pensava «jo sóc aquí i ells són allà». Al llit, entre llençols nets. A la dutxa. Mentre mirava la televisió, mentre llegia. «Jo sóc aquí i ells són allà». I llavors, com un eco, el petó a la galta, «tornaràs?».

El que més va costar-li va ser el cap de setmana. Havia quedat amb els amics, els ulls com un mar clar d’en Keith, el somriure fàcil de la Nadja. «Jo sóc aquí i ells són allà. Ella és allà».

Tot i que la freqüència amb què hi pensava s’anava espaiant, intuïa que no la deixaria mai, aquella frase com un gerro d’aigua freda, traïdora com un punyal. «Jo sóc aquí i ells són allà», en el moment menys esperat, a mig gelat de xocolata, a mig emprovar-se un vestit, a mig anar al mercat. «Jo sóc aquí i ells són allà». «Tornaràs?»

Una mica per treure’s de sobre la sensació repetida, una mica per tornar a veure la Maimunà, va demanar-li a la tieta Claire si podia fer-se voluntària. Volia ajudar d’alguna manera. Quan va començar el curs va reservar-se els dissabtes: anava al camp amb un grup de voluntaris joves, organitzaven jocs per als més petits, es trobava amb la Maimunà, xerraven. Recordava la seva vida d’abans, la seva vida de la primavera anterior, i li semblava feliçment ingènua; centres d’internament que eren presons endreçades, centres oberts que no eren camps.

Va ser intens, entre l’institut i el centre, l’últim curs abans de la universitat. Aquell any l’estiu va arribar gairebé per sorpresa, un anar traient-se capes de roba, sense fixar-s’hi gaire, fins que un matí ja només quedava un vestit de tirants sobre la roba interior amb olor de suavitzant. El vint-i-tres de juny feia divuit anys, la Margie, i potser per casualitat, potser perquè la Claire havia volgut fer-li un regal, hi havia previst un espectacle al Laboratori de la Pau, al costat del camp.

Hi col•laborava una pila de gent: venia un cantautor italià, cinc poetes de l’illa, una dramaturga algeriana, una companyia de teatre belga. El públic serien els refugiats del camp, els que vivien a les casetes del laboratori, els voluntaris, algú de la premsa, fins i tot. Seria una nit bonica, o això volien pensar.

El Laboratori de la pau era el tercer graó. Quan els refugiats trobaven alguna mena de feina més o menys estable, marxaven del camp. Més tard, quan previsiblement perdien la feina, no podien tornar-hi, per alguna llei absurda. Així que mossèn Dionysius els acollia en unes casetes atrotinades, molt a prop del centre d’internament i del centre obert, però amb arbres, escultures, una dotzena de gallines i algunes cabres en unes instal•lacions precàries. Hi havia un teatre a l’aire lliure, en semicercle, imitació dels teatres grecs, de l’època en què el germà del mossèn era president i eren temps de vaques grasses. Però d’això feia molt i la venjança del govern posterior havia estat deixar-ho caure amb l’esperança que morís qualsevol esperança.

Amb tot, hi havia tanta gent que necessitava aquell racó de pau pretesa que, malgrat l’edat avançada del mossèn i les dificultats per cuidar-se’n, el laboratori continuava obert, tossut com una mala herba arrelada a la terra seca de Malta. En una paret, entre coberts plens de revistes dels anys vuitanta, una placa recordava col•laboradors il•lustres. Kennedy, Mandela, personalitats de l’illa.

Mentre organitzava la beguda i els entrepans a la taula que faria de bar, a l’esquerra de la platea, la Margie pensava en la moto nova de trinca que li havien regalat els pares aquell matí. La il•lusió a la cara del pare, la mare amenaçant-la amorosa que no se li acudís sortir sense el casc, la Jude demanant anar de paquet a la primera volta. La Margie contenta i llavors, barrejat amb la felicitat, el gerro d’aigua freda, «jo sóc aquí i ells són allà, i ara podré anar on vulgui i ells seran allà, ella serà allà».

Hi havia anat amb moto, al Laboratori, és clar. Li havia costat deixar la Jude a casa, «he de preparar moltes coses, no és cosa de nenes, ja vindràs un altre dia, si vols demà fem una volta». Era una vespa novíssima, de color crema brillant, una mica més clar que les pedres de l’illa, una mica més clar que els seus cabells. Una vespa nova però com les d’abans, amb un seient de cuir negre, mirall a banda i banda. Dues rodes que havien de donar-li més llibertat. «Jo sóc aquí i ells són allà».

—Margie, preciosa, ja em quedo jo aquí, tu vés a veure l’espectacle.

Va seure a l’última fila i va esperar que arribessin els altres. El sol es ponia, algú va encendre un camí d’espelmes que portava a la platea, la gent va començar a arribar. Com havien pogut, amb el que tenien, s’havien mudat. Les dones duien maquillatge, els homes havien canviat les samarretes per camises, els nens obrien els ulls molt grossos; molts no recordaven haver estat mai en un lloc tan bonic.

Va notar una mà a l’espatlla, la Maimunà que se li asseia al costat. Duia una brusa de flors, uns texans curts, unes sandàlies vermelles que a la Margie li havien quedat petites i li havia regalat.

—Mira, m’he pintat els llavis —va dir-li, i la Margie va sentir una fiblada al sexe i va pensar si devia ser com la tieta Claire, que els pares criticaven d’amagat.

Va començar l’espectacle, les cançons, els poemes, una obra de teatre un pèl absurda que no acabaven d’entendre però que parlava del mar.

—L’últim cop que vaig veure el mar va ser quan vaig arribar, a la pastera. Estava tan exhausta que no recordo de quin color és, el vostre mar —va fer la Maimunà, sense dramatisme, simplement dient en veu alta una veritat.

La Margie va sentir la mà de la Maimunà prop de la seva, l’alè de la Maimunà prop del seu, les claus de la moto a la butxaca.

—Vine —va dir. I van marxar.

Discretament, sense que se n’adonés ningú, sense pensar gaire, sense voler recordar que existiria demà, van enfilar-se a la moto, van agafar el camí de Wied Iz-Żurrieq, van arribar al mar. Era de nit i hi havia una lluna pleníssima. L’aigua era fosca i calenta, com una cova, com un úter, com el desig que els afuava una fràgil felicitat.

Aquella nit, nedant nua davant l’illa de Filfla, els sueus ulls foscos mirant els ulls clars de la Maimunà, l’encanteri del gerro d’aigua freda es va desfer. «Jo sóc aquí i ella també», va pensar.